L'anguniosa condemnació d'Elias Fuster

L'Elias Fuster era conscient que un mal dia el podia tindre qualsevol però, quan va veure que uns tentacles inquiets li eixien per la boca, la veritat, ja era massa tard.

Amor etern

—Estaré sempre al teu costat. Mai no em separaré de tu. T'ajudaré en tot el que necessites. Sempre tindràs el meu suport. Aniré on vages, llegiré el que lliges, menjaré el que menges, beuré el que begues, faré tot allò que desitges. No et deixaré mai de la vida. Seràs sempre el meu dia i la meua nit, el meu rumb, el meu destí. Aniré, si cal, fins a la fi del món per a donar-te el meu amor. T'estimaré sempre, sempre.

La inesperada caiguda de Trotton

La nit, més humida i calorosa que mai, cremava amb pesantor. Aquell dia a l'oficina s'havia decidit: després d'enviar el seu cap a fer la mà (era un fill de puta), s'havia acomiadat per sempre dels bons companys (que eren pocs) i, ansiós, havia preparat l'equipatge. Després, havia eixit de casa i s'havia adreçat a la part baixa de la ciutat (havia d'arribar-hi a temps). Aleshores, va entrar a la casa d'apostes (un cau brut i suat) i, com que havia tingut una estranya premonició (en veritat, sabia que les apostes estaven amanyades), va apostar tots els seus estalvis (uns tretze mil euros) a aquell cavall (guanyador de bestreta, ho sabia). Va pensar que aquella seria, sense dubte, una nit emocionant (i ell, per fi, un home amb sort).

L'últim tren

Era un capvespre dolç. Al tren, tota la gent estava parlant amb algú, o bé llegia alguna novel·la roïna, o fullejava despreocupadament alguna revista de moda, o fitava per la finestra qualsevol detall o rostre sense importància, esperant que les portes es tancaren per a arribar a casa després d'un dia més de treball a la gran ciutat, o després d'haver anat a comprar o furtar a les rebaixes, o després d'unes classes insípides a la facultat, o després d'haver visitat un familiar moribund a l'hospital. Per exemple, dues dones modernes parlotejaven impúdicament sobre les capacitats amatòries dels seus respectius marits i l'amant que totes dues compartien; un vellet amb boina deixava reposar les mans sobre el seu gaiato i reflexionava tranquil sobre la vida i la mort; una parella es besava amb passió jovenívola al final del vagó; hi havia un senyor d'aparença transcendent i bigotis còmic que llegia un periòdic molt avorrit; un xiquet al·lèrgic als gats llepava feliç una piruleta que l'havia comprat feia un moment la seua tia, vestida tota de gris; dos oficinistes comentaven animosament l'últim partit de futbol i etcètera.

De sobte, un home prim i blau, de mirada fosca, pujà al vagó. Semblava que li tremolaven una mica les mans i suava. No trigà molt a treure una pistola de la butxaca i cridà exaltat que ningú es moguera, i que ràpidament tothom llançara a terra, cap a on ell estava, tot el que tinguera de valor: diners, rellotges, joies i bons records. La gent callà de sobte, deixà de llegir o fullejar, de besar-se o de pensar o de comentar l'últim partit de futbol. Tothom s'hi va girar i el va mirar molt seriosament. Després de tres segons i mig, tothom l'ignorà per complet.

L'home, dubtós, es desesperà més. Inútilment, tornà a cridar amb veu d'insult que tothom féra el que ell manava. Es posà encara més nerviós, no sabia cap a on apuntar i apuntà a tothom i, sense pensar-s'ho, disparà al vellet amb boina i el matà. Per un moment, va quedar aterrit pel que havia fet, però va continuar exigint, furiós, diners, rellotges, joies i anhels. La gent s'hi va girar de nou, el va mirar amb conspícua serietat i, després de tres segons i mig, tothom l'ignorà per complet.

L’home, atònit, es quedà sense alè ni paraula. Desolat, les cames li fallaren i es va deixar caure de genolls a terra. Del colp, la pistola li va caure de les mans i va fer un tret que matà accidentalment el xiquet de la piruleta. La gent, aleshores, s’hi va girar, el va mirar amb menyspreu i, després de tres segons i mig, tothom l'ignorà per complet.

Monstruosament

L'Adalberg Antip fruïa estranyament amb el funcionament misteriós dels microones i detestava, sense remei, els nadons. Un 6 de juny de 2006, inesperadament, l'Adalberg Antip va ser pare.

L'horror blanc

En una d'aquelles aldees llunyanes i atàviques, ubicada al bell mig d'una vall ombrívola, entre dues muntanyes rocoses, hi vivia l'Hermenegilda, de dihuit anys, bonica com un dia de primavera. Un capvespre, a l'hora baixa, l'Hermenegilda passejava alegre per un camí als afores del poble, a prop del boscatge. I ho feia perquè, després de llegir algun capítol d'alguna novel·la d'amor, li agradava contemplar la posta de sol abans de tornar a casa. De sobte, en un tres i no res, una immensa taca blanca va sorgir de les profunditats del bosc i va atansar-se, sense remei, cap a la xicona. Va envoltar-la sencera i, aleshores, coincidint amb l'últim raig del sol abans d'amagar-se entre les muntanyes, sense temps per a fer ni un crit, l'Hermenegilda ho va veure tot negre.

Òbviament, aquella mateixa nit la trobaren a faltar a l'hora de sopar i la família, veritablement consternada, va començar a preguntar als veïns. Però ningú no en sabia res, de manera que tots els habitants es reuniren a la plaça del poble amb la intenció de conformar diverses partides de recerca. Abans, tanmateix, d'abandonar la plaça, hi va comparèixer el pastor de l'aldea, que, de tornada al corral on tancava el ramat, des d'un vessant d'una de les muntanyes, ho havia vist tot.
—És enorme, colossal, i blanca com la llet de les meues ovelles! —cridava, visiblement alterat.
—Però què dius? —va preguntar-li l'alcalde.
—Jo sé què li ha ocorregut a la filla dels Gaeta!
—Parla, doncs, pastor, que t'escoltem —digué algú.
—Ha sigut una ratapinyada, una ratapinyada gegantina, monstruosa, un fenomen de la natura!

Tots a la plaça quedaren muts.
—Però les ratapinyades no són blanques —afirmà el més ancià del poble.
—Aquesta, valga'm Déu, deu ser albina! —sentencià el pastor. I, després de cinc minuts i mig de dubtança, com que el pastor era home de bé i conegut per tothom, tots els homes del poble i alguna dona s'armaren amb pals, falçs, aixades i torxes, i eixiren a la recerca del cau de l'animal amb la determinació de rescatar la jove i acabar per sempre amb aquella bestiola malèfica.

Durant tota la nit, recorregueren sense descans les rodalies del poble; examinaren cada racó i cada contornada, cada camí i cada barranc; s'endinsaren, fins i tot, en la boscúria més recòndita. Però no trobaren absolutament res. Al cap de vint dies d'aquesta guisa, tots estaven veritablement cansats i, a poc a poc, s'oblidaren del tema.

El determinant espant de Sergi Pallarés

El Sergi Pallarés, amb la seua entranyable capacitat de pensar entremaliadures, va considerar que seria ben divertit amagar-se a l'armari del corredor i esperar el moment oportú. Als pocs minuts, va sentir la veu de sa mare, que el cridava. Però, a pesar de les ganes de riure, el Sergi mantenia el silenci. A poc a poc, la veu maternal denotava certa crispació i, al capdavall, el Sergi Pallarés va sentir com la veu tremolava d'inquietud i podia imaginar-se la ganyota de profunda preocupació que, amb tota seguretat, ja havia adquirit el rostre de sa mare, que no parava de cridar-lo pel seu nom. Finalment, quan la dona, realment nerviosa, va passar per davant de l'armari, el Sergi Pallarés va obrir les portes de colp i va fer:

- Buuuuh!

La seua mare, que no esperava tal ensurt, va ofegar un crit, es va dur una mà a la part esquerra del pit, i va caure a terra. El Sergi Pallarés no va saber com reaccionar durant dos segons i mig. Però de seguida s'hi va acostar i va tocar-li un muscle. Quan va veure que sa mare no es movia i els seus ulls s'havien perdut en algun punt indefinit del sostre, va començar a plorar escandalosament, amb un esborronador i fins a aquell moment desconegut sentiment de culpa. Va començar a sacsejar el seu cos, cridant que el perdonara, que només havia sigut una broma, que no ho tornaria a fer. Però no trobava cap resposta. De sobte, la seua mare es va aixecar i va fer:

- Buuuuh!

El funest condicionament de l'Helena Boronat Cartanya

L'Helena Boronat Cartanya tenia catorze anys i vivia a una ciutat única. Els seus habitants no sentien res. No és que foren tots sords perquè, en realitat, podien sentir, però ho feien amb molta dificultat. La raó d'açò era que els mandataris de la dita ciutat, que la governaven corruptament des de feia dècades, s'havien aliat amb alguns empresaris de la siderúrgia per tal de construir uns enormes ventiladors metàl·lics que escombraven la ciutat amb un ventàs tan potent que les gents, ensordides i preocupades per no perdre els barrets i la compostura, no podien sentir el cant dels ocells, ni música al carrer, ni consells, ni sentiments, ni veritats; i, així, els mandataris s'ho feien per a continuar fent negoci amb els recursos de la metròpoli segons els seus propis interessos, sense que ningú els molestés gaire.

Les conseqüències en la vida quotidiana de les persones ja les podeu imaginar: tothom parlava a crits; o pujava el volum de la televisió fins a límits perjudicials per a la salut; qualsevol passeig fins a l'escola o el lloc de treball esdevenia un paisatge d'arbres inclinats i una cursa en la qual la gent havia de ser àgil per a esquivar els diaris o les deposicions canines, que s'envolaven amb facilitat i podien acabar pegant una bona bufetada a un transeünt despistat. A més a més, com que l'Helena Boronat Cartanya sempre havia sigut de complexió més aviat magra i quan tenia tres anys se li va escapar a sa mare dels braços i va acabar penjant d'una cornisa, cada vegada que eixia de casa, s'afanyava a omplir-se les butxaques de pedres ben grosses per tal de no ser enlairada sense contemplacions per alguna de les moltes ràfegues imprevistes que sacsejaven la seua ciutat dia rere dia, nit rere nit.

Un bon dia, els seus pares decidiren que, per tal de tindre més temps a soles i intentar reconstruir la seua desballestada relació de parella, internarien l'Helena en un prestigiós col·legi privat d'una altra ciutat. L'Helena Boronat Cartanya, de bestreta, no volia anar-hi. Però la veritat és que l'inici del curs no va anar gens malament: el col·legi era un immens edifici del segle XIX amb l'afegit d'uns jardins preciosos a la part del darrere i una piscina descoberta que ja començava a cobrir-se de les fulles més caduques. El primer dia de classe va fer dues noves amigues que, tanmateix, al cap de pocs dies, li demostraren que la seua amistat era simple façana per tal que s'hi confiara i poder sotmetre-la, així, a la típica innocentada que feien cada any als nouvinguts.

Després d'enfarinar-li el cabell, llançar-li uns quants ous podrits i baixar-li els pantalons fins als turmells, la llançaren al més fons de la piscina sense saber que l'Helena Boronat Cartanya, com que era de complexió més aviat magra i quan tenia tres anys se li va escapar a sa mare dels braços i va acabar penjant d'una cornisa, cada vegada que eixia de casa, s'afanyava a omplir-se les butxaques de pedres ben grosses. I mentre s'enfonsava sense remei, envoltada d'una sobtada calma subaquàtica, sense gens de vent ni d'oxigen, va poder sentir, per primera i última vegada, el batec del seu cor.

Una història de fantasmes

Després d'ensenyar-li la seua col·lecció de papallones, de torturar-la, matar-la a martellades, esquarterar-la i repartir-la en bosses de plàstic per a llançar-la a les escombraries, el Carles Millet es rentava les mans a consciència, llevant-se amb un raspall les restes de cabells i sang seca de les ungles. Cinc hores i dos minuts abans havien trucat a la porta i, com que el Carles Millet vivia a soles en una casa de planta baixa i mai no esperava visites, va aixecar-se de la butaca i va acostar-se estranyat a la finestra per veure qui podia ser. Una dona jove i bastant guapa, amb roba grisa i carpeta en mà, esperava als graons del jardí. El Carles Millet va anar corrents al lavabo, va rentar-se les orelles, va pentinar-se amb diligència, va perfumar-se un poc i, després de mirar-se en l'espill del saló i donar-se el vistiplau, va obrir.

La dona, que tenia una mirada que feia sentir confortable i segur al Carles Millet, li va parlar molt amablement sobre els beneficis d'una inversió que li proporcionaria uns guanys més que quantiosos al mes, li va explicar que es tractava d'una oportunitat ideal per a una persona com ell, i li va demanar les dades bancàries i la seua signatura en un paper escrit en lletra molt petita. El Carles Millet, encisat pel caliu d'aquells ulls ataronjats que tant li recordaven els de la seua dona, va dubtar un moment i després va signar. Amb un somriure, va convidar la dona a prendre un cafè i unes pastes. Ella es va excusar dient que havia d'anar-se'n però que, si no tenia inconvenient, passaria abans al lavabo. Fou quan el Carles Millet va adonar-se'n, i confirmà la sospita amb una ullada a la carpeta que la dona havia deixat sobre la taula.

Seixanta-sis minuts abans, el Carles Millet es trobava assegut a la seua butaca, omplint el qüestionari d'una d'aquelles agències per a trobar parella. Feia dos anys, set mesos, sis dies, tres hores i vint-i-cinc minuts que la seua muller, després de quaranta-un anys de matrimoni, l'havia abandonat com s'abandonen les coses que no importen (unes sabates velles o un raspall trencat, posem per cas). El Carles Millet no tenia fills ni hipoteca i, després de setanta-tres anys, l'únic de què estava ben orgullós era la seua cafetera italiana (comprada amb el primer sou) i la seua col·lecció de papallones.

El tercer visitant

La senyora Eulàlia Pellicer era una dona molt devota però el que havia vist aquella nit als peus del llit no havia sigut, precisament, un àngel.